"Pots comptar amb mi"
Una trobada de dues dones valentes amb un nexe comú: la violència masclista. Aquesta xacra va marcar un abans i un després en les seves vides, deixant petjades de diferents formes, pel que ambdues van haver de superar l’estigma d’haver estat “víctimes”. Avui ens demostren que han aconseguit transformar el “aïllament” a “sororitat” i que, després del seu procés d’apoderament, se senten enfortides per seguir reconstruint les seves vides.
Montse:
Hola Eva, guapa, què tal?
Eva: Molt bé, la veritat és que estic més tranquil·la i tenia ganes de veure’t. Com va tot?
Montse: Doncs ahir vaig estar parlant amb l’advocat i, dintre del que hi ha, jo ja estic millor, no duc la motxilla que duia fa uns mesos amb la polsera telemàtica, però la veritat és que entre els problemes de salut, em dic “no et queixis” perquè amb les vuit operacions que porto al peu, tenint en compte totes les fractures que vaig tenir i que em va trencar tots els ossos del cos… El que passa és que no em puc oblidar.
E: És que no són bromes, te va tirar d’un segon pis i a part les seqüeles que tens. Te van operar fa poc?
M: Si, vaig estar un altre cop dos mesos en una cadira de rodes i no he quedat bé, o sigui que hi haurà properes operacions, anirem per la novena. Bé, ja saps que vull tirar endavant i he pres decisions, com ja vaig fer fa gairebé tretze anys.
No me puc oblidar, perquè encara hi ha un judici pendent i no se sap quan sortirà. Precisament ahir em va trucar el meu advocat i em va dir que no localitzen al meu agressor. El mateix va passar quan portava el GPS. És una mica trist que hagi d’anar rossegant una cosa que va passar fa tretze anys, perque cada matí quan em llevo i poso el peu a terra em recordo de tot el mal que em va fer.
Em va trencar les dues cames, una per tretze parts i l’altra per tres, tres vèrtebres i l’esternó. Com vols que no ho recordi? Però ara ho porto d’una altra manera, fent més tallers m’ha anat bé i tu ho saps.
E: Sí, a mi també m’han anat molt bé. Ja farà set anys i encara no he acabat. Després del judici ràpid, quan ell va entrar a ca nostra, per jo va ser molt fort, però m’han donat la raó i ara què?
Ja una vegada no et poden maltractar física ni psicològicament, què fan? Doncs no et paguen i jo intent fer tot el que puc: treballar i sobreviure perquè no m’afecti això. I gràcies als tallers d’autoestima i de la paret tòxica he anat sortint endavant. Ara he demanat la beca de menjador, que per ser víctima de violència som beneficiària directa. Si no, no sé com ho faria. No me puc quedar fermada al passat. Vull caminar cap endavant. Que em queden seqüeles? Sí, que em veig que encara tenc mancances? Bé, hi ha èpoques bones i èpoques dolentes, hem de fer el que feim, veuren’s, anar a sopar, riure…
M: Saps què? Aquest any en fa quasi onze que estic a l’Illa.
Em sembla mentida pensar que vaig venir aquí per protecció oficial.
Al principi ho vaig passar molt malament. Vaig deixar tota la meva família i tota la meva vida allà. És molt dur.
E: I no estàs empenedida?
M: Ara no. No va ser un camí fàcil. Jo tenia els papers arreglats amb la meva pensió, volia llogar un pis, però quan veien que era víctima de violència de gènere creien que podria ocasionar problemes.
Saps el que més em dol, Eva? Que hi ha decisions que les ha pres l’altra persona per mi, com per exemple poder continuar amb la meva vida, viure a la meva ciutat a prop de la meva família, ser mare… i ara ja ha passat. Miro cap al davant.
Tampoc no ha sigut fàcil la desició de deixar la mesura que tenia de tretze anys i nou mesos portant la polsera telemàtica, però és que vull viure lliure.
En comptes d’ajudar-me, m’estava tornant boja, hi havia dies al matí que el primer que feia era mirar les darreres trucades que havia rebut per veure si m’havien trucat del centre Cometa o ho estava sommiant.
He deixat de fer moltes coses, unes per vergonya, d’altres perquè la gent no es sentís incòmoda.
E: T’entenc.
M: M’he trobat amb gent pel camí que ha tengut molta empatia amb mi. He de donar moltes gràcies a una psicòloga que vaig tenir i que ja no viu aquí que es diu Marta Santandreu. Ella era la coordinadora, després va ser la que em va posar en contacte amb la Mariló Molina per fer les seves teràpies d’autoestima.
E: Sí, a jo me va pegar un “subidón”.
M: Bé, intento tirar endavant fent tots els tallers que em surten. Si bé has d’anar una mica darrera d’ells, com que ja fa tant de temps no són conscients que encara necessitem aquestes coses.
Estic molt millor, encara que els problemes no s’han acabat, ara els sé gestionar d’una altra manera.
E: A mi també me passa. Quan veig un entrebanc, l’intent solucionar. El fet de ser considerada víctima me va marcar sobretot en el tema de la nina. Li varen diagnosticar autisme, i quan hi vaig anar el primer pic, com que varen veure que era víctima de violència, varen dir que la nina no tenia res, que era jo que no sabia posar límits, basant-se que venia d’una separació traumàtica. Això també me va afectar i me va deixar un poc “cop piu”, però he lluitat i he seguit endavant i ara té un diagnòstic i gràcies a això la puc ajudar.
Vaig aconseguir la patria potestat. Estic superfeliç perquè la tenc amb jo i li puc aportar el que necessita.
Ara sóc la presidenta de l’associació Asperger i intent moure fils per fer actes solidaris, per aconseguir fons i pagar més teràpies o a terapeutes. Jo estic acostumada a guanyar-me el que tenc i sentir-me bé amb jo mateixa.
M: Estic molt contenta Eva. Si et puc ajudar en alguna cosa, pots comptar amb mi.
E: Moltes gràcies, Montse.
Ara estic pendent del segon judici per impagament de la pensió, que com t’he dit abans, ens intenten fotre en la part econòmica. Per desgràcia això no ho tenen en compte i marca molt perquè ens manca el poder adquisitiu. Però bé, hem de tenir esperances en la justícia perquè és el que ens queda.
Seguir fent el que sigui necessari per sortir endavant i ajudar a qui sigui per tal que estigui tan bé com nosaltres ara, perquè sabem el que és estar al pou…