Volem ser lliures, no valentes!
Avui, 8 de març, es commemora el Dia Internacional de la Dona en la majoria dels països. No obstant això, fins a arribar a aquesta data s’ha transitat molt.
Pel camí, aquesta data ha canviat de dia i ha perdut la paraula ‘treballadora’, molt lligada al matís sindicalista derivat de les primeres reivindicacions relacionades amb l’esdeveniment que es va produir el 25 de març de 1911, quan 149 persones, la majoria dones, van morir a l’incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist de Nova York. El succés va visibilitzar les penoses condicions en les quals treballaven les dones.
Des que en 1975 l’ONU va oficialitzar aquest dia, se celebra mundialment la igualtat de drets entre homes i dones, malgrat això, encara en aquest 2020 hi ha molt a reivindicar: la fi de la discriminació, l’erradicació de les violències masclistes, la igualtat salarial, etc.
L’apropiació dels espais públics per part de les dones a través de les manifestacions que se celebren en aquest dia a tot el món és una prova d’això.
“Volem ser lliures no valentes”, indicava un dels cartells que vaig veure durant la manifestació del 8 de Març del 2018 a Palma, quan per primera vegada el país es va parar gràcies al sentiment de germanor que ens va unir a totes. Una expressió que les meves companyes psicòlogues i jo hem escoltat més d’una vegada en el SAPD ─Servei d’Assistència Psicològica per a Dones Víctimes i els seus fills i filles de la Direcció Insular d’Igualtat i Diversitat del Consell de Mallorca, gestionat per Fundació IRES.
“Jo sempre he estat una dona forta i lluitadora, mai vaig pensar que això me passaria a mi i encara tinc dubtes que sigui veritat”, diu C., una de les participants de la teràpia de grup del dimecres tarda en iniciar-la. Setmana rere setmana, fins a completar les deu sessions setmanals de dues hores de durada, aquestes dones que van començar el grup pensant que no eren víctimes de les violències masclistes, acaben pensant que no són agents passius de relacions de parella que parteix de la desigualtat en la relació, sinó agents actius i transformadors d’una societat que legitima i normalitza la violència en les relacions de parella.
“Digues-me la veritat, si tu creus que jo no necessito venir aquí, digues-m’ho. Jo crec que el que m’ha passat a mi no és tan important com el que els ha passat a elles”, em diu V. en finalitzar la primera sessió del grup, gairebé d’amagat.
Evitar l’homogeneïtzació de les experiències de violència viscudes per cadascuna d’elles és una de les premisses clau en l’abordatge terapèutic, no hi ha un tipus de violència més important que una altra. De fet, un dels objectius, és el de desmuntar els mites sobre les violències masclistes i identificar els comportaments abusius que han patit dins de la relació de parella o ex parella, és guiar i fer costat a la dona perquè ella mateixa vagi destapant una bena que li impedeix ser lliure.
Vergonya, culpa, por, ràbia…són algunes de les emocions que expressen les participants durant les sessions. Gràcies a l’ambient d’empatia, seguretat i confiança que es genera entre elles, poden expressar els sentiments i les experiències viscudes de manera alliberadora. Fet que fa que se sentin més valorades, acceptades i volgudes, augmentant la seguretat en si mateixes. A més, les possibilita de percebre la violència soferta no com a un problema individual sinó com a un problema a nivell col·lectiu.
La creació de noves xarxes de suport social basades en una relació d’igualtat sense sentir-se jutjades per les persones que l’escolten, l’aprenentatge de nous comportaments i estils d’afrontament a través de la imitació i l’augment de l’autoestima, a través de la generació de relacions de confiança amb la resta de companyes, són beneficis també derivats d’aquesta mena d’intervenció.
La sororitat que es genera en el grup les ajuda a comprendre i prendre consciència d’aquesta realitat discriminatòria, però també les apodera per prendre les regnes de la seva vida i convertir-se en motor del canvi, no sols de la seva vida, sinó d’una societat patriarcal a una altra igualitària.
Cal no oblidar tampoc, la capacitat de resiliència que desenvolupen cadascuna d’elles, reestructurant els seus recursos psicològics en funció de les noves circumstàncies i de les seves necessitats. D’aquesta manera, no sols són capaces de sobreposar-se a les adversitats que les ha tocat viure, sinó que van un pas més enllà i utilitzen aquestes situacions per créixer i desenvolupar al màxim el seu potencial.
Per a aquestes dones resilients no existeix una vida dura, sinó moments difícils. Es tracta d’una manera diferent i més optimista de veure el món. Són conscients de les seves potencialitats i limitacions, a més de creatives.
En finalitzar la teràpia de grup, les demano com se senten, i en escoltar-les admiro la capacitat de recuperació per reinventar-se i crear nous plans de futur des d’una posició d’igualtat com si la violència que sofreixen o han sofert fos un miratge d’una realitat que volen canviar. n
Nuria Fernández
Psicòloga del Servei d’Assistència Psicològica per a dones víctimes de violències masclistes de Fundació Ires.