Violència obstètrica: un nou tema en la lluita feminista?
Pareix esser que la nostra societat contemporània s’ha pres a peu de lletra la frase de la bíblia “patiràs per donar llum...” per la qual cosa a causa d’aquesta maledicció, encara hi ha homes i dones que s’hi inspiren per confirmar el rol subordinat de la dona en respecte a l’home i per legitimar el patiment que la dona ha de sentir en el moment de parir. Un recent documental produït per la cadena televisiva franco-alemanya ARTÉ, amb el mateix títol “Patiràs per donar llum als teus fills” mostra cruament i directament els testimonis (alguns molt dolorosos) de víctimes, experts, comares, ginecòlegs.. de diferents països (inclòs Itàlia i Espanya). En els darrers anys hi ha hagut una proliferació de denúncies per violència obstètrica i abús ginecòleg, contra d’aquelles conductes irrespectuoses i deshumanitzadores que serien exercides, conscientment o no, pel personal de sanitat sobre les mares i els treballadors implicats en tot el procés del part inclòs el naixement. Per especificar, les dones que han sofert violència obstètrica conten, que sense necessitat evident ni el seu consentiment informat, les hi han rapat el pubis, practicat episiotomia, ruptura artificial del sac vitel·lí, degoteig d’oxitocina, maniobra de Kristeller, cesària innecessària, desconnexió de les membranes (o altres violències d’aquests tipus). La Organització Mundial de la Salut (OMS) en la seva declaració titulada “Prevenció i eliminació de l’abús i la falta de respecte durant l’atenció del part als hospitals” defineix el tracte irrespectuós i abusiu durant els parts els hospitals: • abús físic directe,
• humiliació profunda i abús oral,
• procediments mèdics coercitius o inadmissibles (inclosa l’esterilització),
• la falta de confidencialitat,
• la falta de consentiment genuïnament informat,
• la negativa a oferir una teràpia adient pel dolor,
• greus violacions de la privacitat,
• negativa a la recepció a les instal·lacions hospitalàries,
• descuits o omissions en el part amb complicacions que amb altres protocols es podrien evitar i alhora posen en perill la vida de la dona,
• detencions de dones i els seus respectius fills a l’hora de donar-les l’alta mèdica, davant la incapacitat de poder fer front als pagaments a l’hospital,
• les adolescents, les dones fadrines, les dones en condicions sòcio-econòmiques desfavorables, les dones provinents de minories ètniques o les dones immigrants i les dones que conviuen amb el VIH corren el risc especial de ser sotmeses de manera irrespectuosa i abusiva. Tota dona té el dret de poder reclamar i rebre una atenció respectuosa que no violi la seva dignitat, la seva integritat i el seu dret a prendre decisions lliures i informades del seu cos. El tema ha anat adquirint tanta visibilitat i vigor que n’hi ha que han començat a demanar-se si la violència obstètrica s’està convertint en el nou tema de la lluita feminista. Arran del que estam parlant hi ha la convicció de que la llibertat d’autodeterminació de les dones no pot separar-se del poder de decidir sobre les formes i els llocs on parir. La violència obstètrica és de tipus estructural i de gènere, produïda pel dispositiu de la institució biomèdica hegemònica i hetero-patriarcal per donar els cossos de les dones i perpetuar models de gènere normalitzats. El “naixement” entès al voltant de la seva complexitat cultural, social, política i econòmica, ocupa una bona posició en la forma que una societat concep i s’organitza per garantir la seva existència i continuïtat en el temps, per la qual cosa, quan escoltem directament la veu de les dones, de fet ens adonem que la història de la seva experiència a l’hora de donar llum pot ser una oportunitat per reflexionar políticament sobre la maternitat i la falta de consideració que les dones reben dins la nostra societat. Els moviments de denuncies del fenomen (violència obstètrica) recriminen que el “naixement” i la “maternitat” segueixen sent considerat temes “per les dones” i “entre les dones”, que aleshores, les dones no tenen autonomia per prendre decisions davant aquestes pràctiques. És obvi que tothom percep la maternitat com un fenomen central de l’existència femenina, i una dona és, invariablement, la que és mare, ho triï o no. Aleshores, la disposició biològica a la maternitat i a la pràctica materna es perceben generalment com correlacionades naturalment, malgrat paradoxalment, que el fet de dur “la vida” a la seva intimitat, tan indispensable per a la supervivència humana, s’ha instituït amb el temps com un instrument de subordinació. La responsabilitat materna, i per tan l’experiència viva de ser mare, ha estat utilitzada com a coartada per excloure les dones del poder, l’autoritat, la presa de decisions i no poder exercir un rol actiu dins la vida pública. S’ha de tenir en compte la importància revolucionària de denunciar LA VIOLÈNCIA OBSTÈTRICA. Les mares no volen ser un subjecte sotmès en una societat on la reproducció no és valorada i tampoc no accepten que el seu cos sigui violat en uns moments tants fràgils com pugui ser el moment del part. BASTA DE TENIR LA BOCA TAPADA, LES MARES TAMBÉ TENEN VEU PER RECOBRAR ELS SEUS DRETS!
Nadia Babani
Associació Nanay Gira