Odoo • Image and Text

DONES I LITERATURA
Una cambra pròpia

Ni ara ni abans el món literari és territori d’igualtat per a les dones. Voldria començar a pensar a partir d’una pregunta que ressona en diversos escenaris de la nostra actualitat: existeix realment la literatura ‘femenina’? Si contestam que sí, de què estem parlant? Segons els discursos clàssics trobam que la literatura femenina és escrita per dones i per a dones, que tracta temes més intimistes i sentimentals, explotant els personatges femenins. Trobaríem sota aquesta etiqueta les novel·les de les germanes Brönte o Jane Austen, grans realistes del XIX que, amb la seva narrativa detallada i introspectiva, van rebre l’etiqueta de literatura femenina. Elles escrivien a la llum de la llar de foc dels menjadors –segons s’imagina Virginia Woolf a les pàgines d’Una cambra pròpia- i escrivien novel·la perquè, donat que no gaudien d’una cambra pròpia (aquest espai o moment íntim, tant físicament com, sobretot, socialment i econòmica) era el gènere literari més senzill, en el cas més que possible que fossin interrompudes durant la seva escriptura.

Realment, parlar de literatura femenina és donar-li un adjectiu antagònic al de literatura universal (la bona), que és feta per homes en tant que l’home és el subjecte de la història i la dona n’és l’objecte, l’altra, l’estrangera. Una etiqueta esdevindria discriminatòria i no descriptiva. Així doncs, no crec de cap manera que pugui existir una literatura femenina, ni tan sols una literatura de dones. El que voldria defensar, en canvi, és que potser moltes dones que escriuen, moltes dones escriptores, sí que comparteixen alguna cosa, que no és la temàtica de la que parlen o un estil determinat, sinó una actitud, a vegades inconscient, de crítica envers l’stablishment. Potser sempre, com digué Maria-Mercè Marçal, si ets dona, escriure té alguna cosa a veure amb la revolta.

El famós assaig de Virginia Woolf “Una cambra pròpia” fou publicat per primera vegada el 24 d’octubre de 1929. Li van demanar que parlés de les dones i la novel·la, però en canvi ella s’ocupà d’un tema més insignificant. Enlloc d’endinsar-se per les qüestions complexes de què vol dir ser una dona i quins trets defineixen les novel·les que escriuen les dones, Woolf reflexiona sobre la necessitat d’independència, la necessitat d’un espai propi, per poder dedicar-se a l’escriptura. En un moment en què la gran majoria de les dones depenien socialment i econòmica dels pares o dels marits, Woolf reflexionava sobre la necessitat de comptar amb una cambra pròpia.

“Per a les dones, tenir una cambra pròpia era totalment impensable, tret que es tinguessin uns pares riquíssims o molt nobles, i això no pas abans del començament del segle dinou.” I afirma Woolf que ells, els homes, que mantenien aquesta situació de domini social i econòmic, també eren víctimes d’una educació deficient. Em pareix molt interessant aquesta crítica que trobem a les planes d’ “Una Cambra pròpia” sobre la construcció de la masculinitat, perquè sovint parlam de què vol dir ser dona, o de com s’ha de deconstruir determinada feminitat opressora, però deixant de banda que en paral·lel hi ha una altra construcció que també s’ha de desfer: la masculinitat.

Així doncs, segons Virginia Woolf ser dona i escriure suposa sempre un acte de revolta contra un món hostil. Un món hostil que configura l’escenari del segle XIX i del segle XX. Que configura també el segle XXI, incapaç de rompre amb aquest patriarcat que tard o d’hora caurà. És per això que no podem parlar de les dones que escriuen, o de la relació de les dones i la novel·la, sense tenir en compte la situació de misèria i de sotmetiment que patien, sense tenir en compte que abans de poder dedicar-se a l’escriptura, havien de lliurar una lluita difícil per guanyar la pròpia vida, per disposar d’un espai íntim, per tenir una certa independència econòmica. Aquest fou el cas de Virginia Woolf, que admet que es pogué dedicar a escriure gràcies a haver rebut l’herència d’una tieta.

Les dones quan escriuen no parlen totes del mateix, ni tenen el mateix estil. Tampoc conformen una comunitat biològica, sabem que hi ha moltes maneres de viure’ns com a dones. El que teixeix els lligams entre les dones que escriuen, potser és aquesta condició d’inferioritat social i econòmica que se’ls ha imposat pel fet de viure com a dones. Allò que tenen en comú les dones que escriuen és que els seus llibres han de patir l’etiqueta “femenins” com un estigma carregat de paternalisme que provoca la necessitat de revoltar-se. Potser l’únic lligam profund que hi ha entre les dones que escriuen és aquesta necessitat de fer de l’escriptura una revolta.


Xisca Homar


Fotografía: Àngels Beltran