Software • Image and Text

Va del tanmateix... d’alguns ismes,
del poble i de la memòria

Quan m’ho varen proposar, em va agradar la idea d’escriure un article per a la revista, però... què puc escriure que se senti proper? Després de parlar-ho amb mi mateixa tenia clar que havia de ser una aportació fruit de les experiències, emocions viscudes, sentides i percebudes a Alaró. I sobretot, per descomptat, amb el cor.
Quan em demanen d’on soc, sempre contest d’Alaró. Un dia me vaig adonar que aquesta resposta és com un acte reflex, així ho vaig aprendre de petita, i així ho dic, un poc de “carrerilla”, un poc fora pensar. I és que quin costum aquest que tenim les persones de classificar-nos, d’etiquetar-nos i d’encasellar-nos, i en un poble moltes vegades aquest fet encara es percep molt més.
I on vull arribar amb tot això? Vull desprendre d’aquestes idees la meva primera reflexió i el meu primer repte: algunes vegades, el feminisme de poble pot no ser fàcil.
Us sona això de: és d’Alaró o viu a Alaró? Ara ha de venir aquesta que no és d’aquí a
dir-nos el què hem de fer?

Qüestionar el que sempre s’ha fet incomoda. Alguns “ismes” en un poble pesen i el feminisme també, ens calen moltes ales perquè malgrat les pedretes que ens posen dins les sabates ens poguem enlairar.
Per altra part, la premissa ecologista pensa global i actua local, a vegades costa d’aplicar en un espai petit on totes ens coneixem, on molt sovint ens hem de mirar als ulls, hem de compartir molts d’espais públics, i hem d’anar construint els fets més quotidians de la nostra vida.
La inclusió em sembla un bon repte pel feminisme de poble, aquesta ens permet posar ales i no pedretes dins les sabates.
Una segona reflexió que vull integrar en aquest escrit perquè pens que ha de formar part del relat i la construcció del feminisme de poble, parla d’un fet vivenciat molt abans que existissin les Dones en Dansa i que el moviment feminista global tingués tanta força. El centre del fet és la reivindicació del dret de la dona a ser cosSiera, de com va ser pensada abans de ser una realitat. Va ser pensada per molt poques dones i algun home, i no ho dubteu, ara és perquè un dia va ser pensada.
Era el dia de Sant Roc de l’any 2008, algunes setmanes abans un grupet molt reduït
d’alaroneres vam decidir posar-nos de bon matí per anar a veure el primer ball dels cossiers, una camiseta amb el lema dona cosSiera, volíem començar a obrir debat.
Durant aquestes dues setmanes prèvies vàrem compartir la idea amb gent del poble “propera” amb l’objectiu de ser moltes per a l’acció reivindicativa del dia de Sant Roc.
I... dotze anys després encara record les cares i les paraules:
- No ho entenc. Per què hi ha d’haver dones si sempre han estat homes?
El sempre ha estat així i no cal fer res es va imposar a la majoria de persones, davant la meva sorpresa.
D’aquesta segona reflexió vull marcar un altre repte pel feminisme de poble: el de
rompre aquest tanmateix i aquest sempre ha estat així tan arrelat i sempre al servei
d’una majoria d’homes.
Una tercera reflexió parteix del que un dia em va contar la meva padrina, ella era amiga d’una de les filles de Sa Maquineta (el batle republicà que tinguérem a Alaró i que va ser assassinat pels falangistes) i sovint anava a jugar a casa seva, me descrivia com després de l’assassinat del seu pare la casa es va omplir de negror, de por i de silenci, ella era nina i no entenia res. Quan m’ho va contar ja era mare i padrina i encara empatitzava amb el dolor d’aquelles dones, ella no em va parlar de sororitat però això era.
El tercer repte del feminisme de poble: contar els fets amb ulls i cor de dona i no
permetre que els homes els contin per noltres. Abrigar-nos per no sentir-nos tan soles.
I així anam teixint, a poc a poc borram tanmateixos, incloem moltes mirades i ens
miram dins l’altra perquè és part de nolsaltres, i seguim. Llarga vida al feminisme de poble!


Rosa Deyà