ECOFEMINISME
Radicalitat

Es declaren temps de crisi i d’emergència. Climàtica, ecològica, feminista, habitacional, de cures... es declaren fàcilment des de les institucions, i es reivindiquen des de l’esquerra social. Totes estan lligades. Però entre les declaracions polítiques i institucionals i les reivindicacions des del carrer hi ha una gran escletxa. Les declaracions parlen de context global, són en molts casos denunciables per ser mers instruments propagandístics sense més fonaments ni més intenció real que treure-hi un rèdit polític partidista, són declaracions d’intencions en els millors dels casos. Les demandes exigeixen radicalitat en el sentit més sa i contundent de la paraula: anar a l’arrel. Perquè l’arrel de l’emergència climàtica que aquest 27S va moure més de 4.000 persones a Mallorca i molts milers a ciutats d’arreu de l’Estat i del món, és la mateixa arrel de l’emergència feminista que el passat 20S va treure també les dones de ciutats i pobles al carrer. La mateixa que fa que haguin augmentat els desnonaments i que cada cop hi hagui més gent amb vides precaritzades que no tenen garantit el dret a un habitatge digne, que pateixen de pobresa energètica, risc d’exclusió, que estan soles, etc. I aquesta arrel és el capitalisme patriarcal en què es sosté la nostra societat. Un model ecocida que oblida que, com diu Yayo Herrero, som éssers interdependents - ens necessitam les unes a les altres - i ecodependents - és la terra i els seus recursos els que fan possible la vida. Assumir això, que són els principis de l’ecofeminisme, és posar-ho tot en qüestió. I posar-ho en pràctica i assumir vertaderament l’emergència -climàtica per posar un exemple- requereix aturar de cop les inèrcies polítiques i econòmiques que han definit la noció capitalista i patriarcal de “progrés”, que ha posat el planeta en una situació de no retorn si no actuam ja. I baixant al terreny d’allò concret i a ca nostra, assumir l’estat d’emergència climàtica vol dir no construir més carreteres per continuar intensificant una mobilitat insostenible, vol dir assumir la capacitat de càrrega de la illa i posar límits al creixement de la indústria turística, no permetre ampliacions de l’aeroport, limitar els creuers, prohibir noves places turístiques, prohibir usos del sòl rústic que no estiguin enfocats a recuperar territoris fèrtils per produir aliments locals i de forma no intensiva, etc. Vol dir un canvi de paradigme i l’ecofeminisme i l’economia feminista hi tenen molt, sinó tot, a dir. Hi estan vertaderament disposats?

Margalida Ramis