Software • Imatge amb peu de foto

És que només són referents els homes, o què?


Fa alguns anys que, aquí on vivim nosaltres, la dona gaudeix d’igualtat legal, però són molts els àmbits en què continua sense rebre el mateix tracte que els homes. I un d’ells és el lingüístic. La parla quotidiana està impregnada de tints masclistes.
“Em sembla un doi això d’haver de dir senyors i senyores si dient senyors ja n’hi ha prou”.
A que aquesta frase et sona? Il·lustra un dels exemples més característics de discriminació de gènere del nostre llenguatge: el plural masculí que s’utilitza per agrupar diversos membres, independentment de si són homes o dones.
És que només són referents els homes, o què?
A priori les duplicacions poden causar rebuig i poden resultar feixugues, però allò que no s’anomena no existeix i si les dones no apareixen en l’ús habitual del llenguatge és perquè necessiten més visibilitat en la societat.
La llengua és més que una eina, és la representació d’una realitat, actua com a mirall de la societat i és ben evident que el llenguatge discrimina a la dona perquè aquesta està discriminada.
Com va dir Orwell, la història (o la lingüística en aquest context) l’escriuen els vencedors, i en aquest cas, els vencedors són els homes. En masculí. El llenguatge l’ha creat  l’home, per l’home i té com a objecte l’expressió de l’home. Feminisme i gramàtica entren permanentment en conflicte.

Un llenguatge no sexista és aquell que no amaga, no subordina, no infravalora, no exclou. I no fou fins al 1973 que la lingüista nord-americana Robin Lakoff va plantejar per primera vegada una reflexió acadèmica al voltant de la relació d’homes i dones amb el llenguatge i els seus usos.
Quan la gent parla sol emprar un llenguatge sexista. A banda d’usar el plural masculí, és habitual que, parlant, es tracti a les dones d’apèndixs dels homes.

També és freqüent que a un home se li apliqui el tractament de “senyor”. No obstant això, en el cas de les dones es fa una distinció entre “senyora”, que es refereix a dones casades i “senyoreta”. Sembla que és de vital importància saber si depenen d’un home o no.
Cal esmentar les professions i càrrecs en què no es sol usar el femení. O enginyera és un mot comú?
Per contra en determinats contextos és comú veure com es fa referència a algunes professions en femení i altres en masculí (les hostesses i els pilots)
Tampoc podem oblidar totes aquelles paraules i expressions que són femenines i tenen connotació negativa quan el seu homòleg masculí és positiu. A què ningú es vol comportar com una nena en segons quines situacions?

El llenguatge no es pot entendre com una cosa immutable, i tot i el pes de la tradició i les institucions, és una construcció social i lligada als canvis als canvis socioculturals. S’ha de comprendre i compartir aquest corrent del feminisme que força les paraules per aconseguir una consciència general que al seu torn aconsegueixi canviar la societat. Hem de combatre els usos asimètrics de la llengua perquè hem normalitzat coses que no són normals.n

Carme Puntfinestra