"He dedicat tota la meva vida al activisme"

Antònia Matamalas Prohens (Manacor, 1945) és activista, feminista i fundadora del Col·lectiu Dones de Llevant. Va estudiar història i història de l’art a Madrid. Va exercir com a professora d’institut. Amb la seva parella va viure 40 anys a Madrid, que l’ha acompanyat i recolzat sempre. Allà va iniciar la seva militància social i política i la primera lluita que es va implicar va ser la lluita contra el franquisme, per la democràcia i la igualtat de classes. Van anar a viure a Vallecas quan encara era un poblat de barraques, allà va descobrir el patriarcat, el masclisme i les feministes i es va comprometre en la lluita pels drets de les dones i el seu desenvolupament cultural i educatiu.

- Perquè vas anar a viure  a Madrid?
Vaig anar a Madrid perquè volia estudiar història i història de l’art i vaig tenir la gran sort que vaig viure a Vallecas, Allà vaig aprendre a lluitar i vaig veure com era aquesta societat i sobretot les conseqüències del franquisme. Era un barri obrer, participatiu,  compromès i molt lluitador i amb ells vam començar a lluitar contra el franquisme, per la democràcia i per la igualtat de classes. Al principi el meu concepte d’igualtat era de classes, no era de gènere. A partir del contacte amb les feministes i de la realitat de les dones va ser quan me vaig fer feminista.

- Hi havia diferència de ser dona a Manacor o a Madrid?
Sí! perquè les dones que jo vaig conèixer a Madrid a més de les de la universitat, eren les veïnades i l’associació de veïnats que era on jo feia tota la militància política, social i cultural era un barri d’immigrants vinguts d’Andalusia i Extremadura, gent que no tenien on viure, compraven solars i es feien la casa en una nit, feien el que es deia “cubrir aguas” i així el matí la policia no els podria tomar el construït. Eren gent analfabeta, però gent lluitadora, participativa i amb una generositat que te donaven tot el que tenien.

- El barri no tenia infraestructures?
No, ni aigua, ni llum, els carrers eren de terra, eren gent molt feinera i molt manyosos, tenien molts de fills.

- A aquell moments no hi havia educació sexual?
No hi havia res, jo vaig lluitar perquè s’aprovessin els mètodes anticonceptius. Anaven a les manifestacions amb el julivert a la mà. El julivert el utilitzaven per avortar.
Aquí va ser quan vaig veure com vivien, vaig veure tota la violència i maltractament que passaven les dones, que abans no es considerava violència de gènere i els avortaments, hi havia “l’abuela” que feia els avortaments, vaig descobrir el patriarcat,  per això vaig descobrir que també havia de lluitar contra tot això, no només havia de lluitar per la lluita  de classes.
A partir d’aquí vaig trobar grups feministes tant a l’associació del barri com a la universitat, moltes eren de partits i altres no. Jo sempre he estat d’esquerres però sempre independent, mai de cap partit.
Una vegada descobreixes la lluita feminista ja no la pots deixar, va ser el que me va donar el sentit a la meva vida, jo no podria ser una altra cosa que no sigui feminista.

- Quan vas dir som feminista?
Vaig conèixer les feministes perquè vaig  anar als grups que es deien “grupos de concienciación” que ens varen ajudar molt a descobrir el feminisme i el patriarcat i tot els drets que tenien les dones republicanes que havíem perdut amb el franquisme. Una vegada descobreixes la lluita feminista ja no la pots deixar, va ser el que me va donar el sentit a la meva vida, jo no podria ser una altra cosa que no sigui feminista.
A partir d’aquí vaig fer feina amb la sexualitat. Hi ha dones que te marquen, vaig conèixer na Ivone, nord-americana, metgessa, sexòloga i feminista, me va obrir els ulls, sobretot amb la sexualitat, que si no l’hagués conegut jo seria una altra.
El feminisme a mi m’ho ha donat tot, he viscut una sexualitat i un coneixement del meu cos que si no hagués  estat feminista no hagués conegut, les dones de la meva edat ho desconeixien, encara no hi havien centres de planificació, després cap als anys 80 ginecòlogues feministes els obriren.

També vaig fer feina amb l’educació per l’escola popular, perquè la gent aprengués a llegir i escriure i totes les que venien eren dones, l’avantatge era que les dones progressaven, descobrien, es començaven a empoderar i els homes no.
Sempre he tingut una relació de parella molt bona, m’ha ajudat moltíssim a viure com a persona i com a dona, és feminista, molt humà i te molta sensibilitat, he tingut molta sort.

- Com compaginaves l’activisme, la vida personal i la professional?
No he tingut mai problemes, no he tingut fills, al principi no en volíem perquè ens dedicàvem a les lluites i després vaig tenir dos avortaments. Sempre he tingut una relació de parella molt bona, m’ha ajudat moltíssim a viure com a persona i com a dona, és feminista, molt humà i te molta  sensibilitat, he tingut molta sort. Entre el feminisme i aquest home que vaig  trobar he viscut una sexualitat que he estat una privilegiada a aquest sentit.
No varem adoptar perquè, teníem un projecte de parella i de compromís en canviar un poc la societat, que fos més justa, i com ens havíem educat a les dones que si no eres mare no estaves realitzada, eres una “xorca”.  Pitjor diu n’Antònia Rosselló*: quan una dona té un avortament en Mallorquí es diu “ha tingut un gastament” la dona es gasta, me pareix tan horrorosa aquesta paraula.

- A la teva tornada a Mallorca hi havia dones organitzades a Manacor?
Jo cercava i cercava... ni dones organitzades ni de l’ajuntament no hi havia cap regidoria d’igualtat, però em digueren que hi havia una advocada, na Xisca Mas i la vaig anar veure i li vaig dir: “Som feminista, acabo d’arribar a Manacor i m’interessaria trobar una associació per poder fer coses”. Me va dir que no hi havia res, però me vaig matricular a fer un màster a la UIB, però jo volia fer coses i no volia anar a Palma, com sempre havia fet coses. Ara me volia integrar. Me demanava on son les dones? Amb això que me digueren que hi havia un grup que feien punt mallorquí, jo no sé fer res d’això, quan sortíem anàvem a fer un cafè i un dia els vaig dir voleu que féssim un club de lectura, me digueren que no en sabien, jo els vaig contestar que jo tampoc no sabia res de punt mallorquí i n’aprenia, unes quantes me digueren que ho volien provar.
Com no volia dependre de cap institució vaig demanar a una galeria d’art, ben situada que tenia per poder prendre cafè i beure si ens deixarien anar-hi a fer lectura, em digueren que sí i així va començar Dones de Llevant. Vam començar 12 dones amb el club de lectura, després els vaig dir hem de fer una associació de dones, va ser un procés lent però aquestes dones són una meravella.  Hem fet una evolució.

- Quins projectes heu fet?
Vaig dir ara ens hem de donar a conèixer, pensant quines són les dones a Manacor que tenen ressò, eren les perleres, el 8 de març les férem un homenatge, ja hi havia una plaça a les afores que es deia ses perleres però que ningú coneixia, vaig dir allà serà la plaça de les dones, no teníem doblers per fer una escultura. Vaig anar a la caixa i els vaig dir: “Venc perquè ens subvencioneu una escultura  per les perleres que vos han duit molt de doblers”, així vam tenir l’escultura i ens vam donar a conèixer, després férem l’acte fundacional de l’associació i s’hi apuntaren unes 80 dones.

- Com vos manteniu?
L’ajuntament manté el local, hi ha un consell format per una part representants de la coordinadora d’associacions i l’altra l’ajuntament.

- Creus que es pot defensar la igualtat sense ser feminista?
Crec que no, perquè ser feminista és ser molt radical.

- Va lligat idò ser feminista amb defensar la igualtat no només de gènere sinó també les socials?
Crec que va lligat, jo lluitava per les igualtats de classes i vaig descobrir que no hi pot haver igualtat si no hi ha igualtat de gènere, pensa que les més pobres sempre són les dones. El feminisme és una cosa global, no només és per tu, ho va dir na Simone de Beauvoir. El vius individualment perquè t’aporta moltíssim, jo no podria ser una altra cosa que no fos feminista però la lluita és col·lectiva, de totes. A més vas descobrint  coses, ara no pots ser feminista si no ets eco-feminista.
Estem contra el capitalisme i el patriarcat, van junts, no pots lluitar contra el patriarcat no, són una parella que no es separen.

- Ara quin projectes tens?
Tenc a fer 75 anys, me trobo molt bé, de creativitat, d’organitzar, de fer coses.
Vaig saber que les bruixes de Artà tenen el projecte fotogràfic coto-realitat, tantes dones com vulves. Vaig pensar ara és el moment per fer un taller de sexualitat amb dones de totes les edats,  perquè encara hi ha molts de tabús. Un altre és que amb en Lluís Ballester anem als instituts a xerrar sobre la pornografia, als 11 anys ja en miren.
El que hi ha és una edu-castració, tot el que s’entén per sexualitat és pornografia, els joves tenen un embull, a les hores és una objectivació de l’altre. Veuen a la dona com un objecte i voltros anau a desfer aquest embull.

- Que es pot fer des de el món feminista per educar els homes?
El més important és la co-educacó, des de petits, pens que els homes haurien de ser més valents i als espais entre els homes haurien de xerrar entre ells. Els homes els costa molt deixar els seus privilegis.

- Gràcies.

Antónia Munar Bautista

Dones entrevisten dones és una roda d’entrevistes on la dona entrevistada serà la que faci la propera.
* Antònia Rosselló: Premi Dones en dansa, 2017. Veure entrevista Feminisme de poble Nr.1, octubre 2019.