Antònia Maria Rosselló Rodríguez (Palma, 1953). Néta d’immigrants per les dues parts, la seva mare era mestra i el pare ginecòleg. És la quarta de cinc germans, dos també són metges. El pare va morir quan ella tenia vuit anys. Admira moltíssim a la seva mare i la descriu com una dona valenta i empoderada. Va estudiar als anys 70 medicina a Alacant i València, psicologia corporal en biosíntesi. És diplomada en sanitat. Va ser cooperant amb “medicusmundi” i “salut i gènere”. Ara mateix gaudeix de la jubilació. 

Quan vas decidir estudiar medicina?

Als 14 anys! Perquè quan en tenia 12 vaig patir un abús i una depressió. En aquell moment vaig decidir que la vida era un petit desastre i intentaria que la gent patís manco, a aquells moments la psicologia començava però no estava tan embastada  i vaig decidir ser metgessa. Tenia antecedents a la família, el meu pare era metge, encara que havia mort quan jo tenia 8 anys, mem… si va ser així, no va ser d’una altra manera. Aquesta experiència me va marcar a la vida.

 

Com va reaccionar la teva família quan els vas fer saber que volies estudiar medicina?

Com una cosa natural, els meus dos germans ja pensaven estudiar medicina, un ginecologia i l’altre dentista, li agradaven les dents, a mi no m’agradaven gens ni mica.

Quins anys vas fer la carrera?

Vaig començar al ‘72 a Alacant, el ‘75 vaig passar a València i la vaig acabar al febrer del 1980. Vaig fer la carrera durant la transició, va ser una mica fort,perquè a València hi havia un moviment, bé la universitat estava molt moguda, no entre els companys, no sabies en quin moment te podien acusar del que volguessin i pegar-te una pallissa, o eres un “rojo rematado” o un “fatxa rematado” aleshores hi havia conflictes entre els mateixos alumnes.

 

Quina és la teva trajectòria professional?

En acabar la carrera al febrer del 1980 vaig quedar uns mesos a València, ja que havia estat alumna interna de patologia general i volia millorar a nivell de cures i vaig tornar a Mallorca. Durant un temps feia feina fent substitucions a pobles, Vilafranca i Selva, fent de metge rural. Després ja vaig venir a Alaró substituint al Ramiro i com company vaig tenir a Juan Torres, i fins que me vaig jubilar.

 

Quan estudiaves a la facultat hi havia dones?

Més homes que dones, metgesses rurals poquíssimes. A la meva promoció érem 7o 8 i només una altra de Mallorca, tot els demés eren homes,  fèiem  feina del matí al vespre i en qualsevol situació, recordo que em comprava les bates molt gruixudes per si havia de sortir del llit corrent, no és el mateix ser metge de ciutat o metge rural,  sempre em vesteixo amb roba que em pugui tirar al terra per fer una reanimació...

 

A la facultat tenies professors o professores?

Tot eren homes, només tenia una professora de psicologia, és veritat tot eren homes.

 

A les dones vos tractaven diferent? igual que als homes?

(Fa una pausa) No.

Ens pots contar qualque anècdota?

No, no en recordo cap per sentir-me dona, Els professors ens tractaven per igual. Només recordo la prepotència general dels homes.

 

Per part dels companys?

Aquí sí, uuuf!! me va passar una cosa molt trista Una vegada vaig demanar a un company si me podia acompanyar perquè ell xerrava francès,  va ser una “encerrona” vaig  haver de sortir corrent, la història era que jo era un “objeto”això no és un company.

 

Com a dona te vares sentir bé, estudiant idò?

Sí, no me vaig sentir especialment diferent, fent feina és una altra història.

 

Quan arribares a Alaró com va reaccionar el teu company metge?

Al principi cordial, però després va ser... (fa una pausa). Ell va agafar una depressió i millor deixar-ho així.

 

Creus que va afectar positivament el fet que tu fossis una dona i arribes una metgessa dona?

Crec que sí, no m’ho havia plantejat, però el fet que siguis dona fa que les dones siguin més properes, una cosa era que jo xerrava el mallorquí i el castellà i tothom m’entenia. Aleshores era més propera i més fàcil que me contessin segons quines coses, era més positiu per les dones però per als homes era horrorós. M’ensenyaven els genitals, els tiraven damunt la taula. Feien comentaris com: “M’estimo més que em toqui una dona que un home”  jo deia ser metge no te sexe!     

 

Hi havia dues coses. Jo era dona, vivia sola, era independent i això volia dir que les altres dones també ho podien fer. A les dones no els agradava i els homes el que volien és que jo caigués a la seva xarxa i van començar els comentaris de que jo era una “puta” que sortia de marxa, que si era drogadicta etc. Els dos primers anys van ser horrorosos.

 

La meva arribada si que va afectar, amb els homes crec que era una lluita de poder, jo era la metgessa i el tenia  per segons quines coses i el poder és mal de (fa una pausa) a Alaró hi havia els miners quan arribaven deien “On és el metge?”  aquestes petites violències existien, jo els veia com a normals, el que no trobava bé va ser la difamació per ser dona independent i viure sola. Això me va fer molt de mal, me va costar continuar amb la meva manera de ser  i de viure. Xerraven molt de jo i no era un xerrar constructiu. No hagués estat així si fos un home, sempre ens hem queixat del mateix, si un home te èxit és fantàstic, si és una dona és una puta.

 

Com era la situació de les dones quan vas arribar? Has vist una evolució? 

Una situació estranya, era una societat molt classista amb les “estarlux” i les “avecrems” no ho entenia, també va coincidir amb la crisi de les fàbriques. Les dones que venien a la consulta moltes tenien conflictes de parella molt durs i no eren capaços de verbalitzar-ho. Tenien vergonya de tenir aquesta necessitat,  me va costar moltíssim, moltíssim,  però estic molt contenta que entenguessin que anar al psicòleg no era està malament del cap perquè confonien el psicòleg amb una patologia psiquiàtrica greu. Al principi no hi havia psiquiatres teníem just neuròlegs, estaven sense mitjans,  per això me vaig haver de formar  en psicologia per a aquestes mancances  però ho vaig aconseguir es van aconsseguir coses molt importants.  

 

Has vist una evolució d’aquestes dones, de quan vares arribar a ara?

Moltíssim, he vist molta evolució. Jo crec que ara les dones estan més empoderades, tenen manco por. Tenen capacitat, be voltros, o noltros les Dones en dansa som  un exemple i de que la sororitat funciona entre les dones i crec que és el més meravellós que existeix. Hi va haver molts de moviments ciutadans que varen funcionar, totes les dones ajudaren , la plataforma “Alaró de tots” estava formada per dones potentes encapçalada per na Lídia.

 

Quines coses creus que no han canviat?

Les dones encara són esclaves, una cosa que me xocava era que quan te casaves per l’església a la dona li deien “esposa te doy que no esclava” a  ell no li deien, perquè realment la dona és esclava. Aquesta manera d’educar encara hi és d’una manera molt subtil,  estàs  per tenir cura, per ajudar, amb aquesta idea del llibre de Pilar Primo de Rivera, que és una cosa a tenir en compte. A totes les dones del 50 està imprès ho dus dintre, falten generacions perquè això canviï. L’empoderament de les dones és necessari, sinó el món no funciona. No hem de copiar patrons masclistes. Amb el crac econòmic dels anys 70/80 hi va haver un canvi, s’acceptava més que les dones estudiessin, hi havia molt d’analfabetisme amb dones joves i tot. Moltes no sabien seguir les ordres escrites.

 

Tens cap icona de dona dins el món de la medicina?

No, però tampoc tenc cap home,  bé la gran icona sempre ha estat Marie Curie, la dona que va crear el cos d’infermeria, Margarita Salas, però ningú en especial tenc una filosofia molt especial de la vida. En general la meva mare, que va ser una gran dona, lluitadora i empoderada.

 

Creus que el feminisme és important dins el món de la medicina?

Ha de ser en general, és tranversal perquè crec que el feminisme és donar el lloc i la dignitat que li correspon a la dona “i punto”.

 

Ets cooperant amb medicusmundi i salut i gènere. Ens pots contar com i a on has estat? 

He estat a Bolívia i Santo Domingo, el món de la cooperació és necessari per retornar una mica tot el que els hem pres.

Com és la situació de les dones a aquests països? 

El pitjor que et pot passar és ser negre i dona. A Bolívia vam fer un cens de dones que vivien a l’extraradi amb males condicions, primer vam fer que existissin, posar la terra al seu nom, que tinguessin els fills reconeguts, va ser molt guapo, vam fer molt bona feina.

 

Te vas jubilar al 2017, l’any que el col·lectiu Dones en dansa te va donar el premi “Dona en dansa”.

Sí, va ser increïble, fantàstic, no m’ho esperava mai! Va ser una cosa extraordinària, les manifestacions de carinyo que no m’esperava mai! Però mai! No te pots imaginar a nivell personal el que me va sanar, tenir un reconeixement tan càlid i espontani, me va arribar molt a fons, me vaig sentir compensada per tantes coses que m’havien passat aquí.

 

No te senties tan valorada dins el poble?

La veritat és que no, tal vegada per les meves pròpies exigències, me sentia estimada però al principi va ser molt dur.

 

Com vius la jubilació?

Estic encantada perquè vaig a la universitat,  ho pas “diví” perquè és el goig d’estudiar i està ple de dones majors de 50 anys. És guapo. Veus homes perquè ni ha, però per tot on vaig veig dones, homes ni ha poquíssims no sé on estan, deuen mirar la televisió. Gaudeixo molt.

 

Moltes gràcies per l’entrevista.

 

 Antònia Munar