La feminista de les hortalisses

La paraula catalana albergínia- que va passar al francès i a l’ anglès, “aubergine”- ve d’ “al badingana”, albergínia en àrab clàssic, mot procedent  al seu torn del persa. En italià és melanzana, i en napolità- on també se’n mengen moltes, com a Sicília-, “mulignana”.

Les albergínies ( Solanum melongena ) varen ser portades a la Península Ibèrica pels àrabs: és, per tant, un ingredient antic que tant cristians com jueus varen compartir. També varen arribar a Sicília, però sembla que més tard. El cas és que és incontenstable que les receptes més antigues de què tenim notícia són catalanes: apareixen al  Libre de Sent Soví,   del segle XIV, que és considerat el primer receptari europeu.

No és estrany, doncs, que en algunes llengües europees- començant pel francès- la paraula que fa servir per a designar aquesta hortalissa vingui del català ( aubergine,  francès i anglès, on concorren amb  egg plant ).

La planta és originària de l’Índia, i prospera a tota la Mediterrània. N’hi ha exemplars  enormes  a Egipte, on és molt consumida, igual que al Magrib, al Líban i Síria-els sirians l´haurien  portat a la Península- a Grècia, a Xipre, a Turquia, a les Balears, a Provença, a Espanya i als Països Catalans.

  L’ albergínia és aigua en un 92% i té un contingut en proteïnes baix, hidrats de carboni i cap greix. Comparada amb altres verdures i hortalisses, conté una quantitat mitjana de fibra. El seu contingut en vitamines no és específicament rellevant en comparació amb la resta d’hortalisses. Conté:

Vitamina A  (en forma de betacarotè). La vitamina A és un pigment groc-ataronjat que queda emmascarat per un altre de color fosc (antocianines) que li dóna aquesta coloració tan característica. La vitamina A és necessària per al bon estat de la retina. Ajuda a formar i mantenir la pell, el cabell i les mucoses. És necessària per al creixement dels ossos, de les dents i la reproducció.

Vitamina C .100 g d’ albergínia  contenen 5 mg de vitamina C. Aquesta vitamina és essencial per al bon funcionament del nostre organisme perquè intervé en moltes reaccions metabòliques. A més, com que s’elimina per l’orina (és soluble en aigua)  convé ingerir diàriament aliments que en continguin .

Vitamines del grup B . Contenen especialment  vitamina B9 , que intervé en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi de material genètic i en el tancament del tub neural del fetus.

Pel que fa als  minerals , els més abundants són:
El potassi: Mineral imprescindible per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i l’activitat muscular normal, i  evita les rampes a les extremitat . A més, intervé en l’equilibri de l’aigua a dins i fora de la cèl·lula.
El calci: Mineral més abundant del cos. La seva funció principal és la d’ajudar a construir i a mantenir ossos i dents, alhora que  intervé en els processos de coagulació sanguínia .

Estimuladora de la funció del fetge i la vesícula

L’ albergínia , sempre que es cuini de manera senzilla i sense fregir, pot ajudar a afavorir les bones digestions perquè té un efecte estimulador de la funció del fetge. A més, les substàncies que li donen el sabor amarg tenen un efecte colagog , és a dir, estimulen el buidat de la vesícula biliar. La vesícula emmagatzema la bilis del fetge i està a punt per abocar-la sobre l’intestí prim amb l’objectiu d’afavorir la digestió dels greixos.

Conté potents antioxidants que ens ajuden a prevenir l’envelliment, el risc cardiovascular i les malalties degeneratives.

En la cultura culinària alaronera, l’albergínia n’és protagonista, des de la seva introducció al Mediterrani pels àrabs, per damunt de tot durant l’estiu (totes sabem que la podem trobar durant tot l’any al mercat, la qual cosa no recomanem per què és més interessant una albergínia recollida  al seu temps sense forçar el clima i la maduració.)

Les albergínies farcides són conegudes por tothom, i també torrades, en coques salades, escalivades... però per si en teniu moltes us explicarem com deshidratar-les.

Les feis ben netes i les talleu en rodanxes. A les hores millor blanquejar-les per aturar l’enzim  que provoca la pèrdua de sabor i color. Les col·locau damunt el reixat al forn, al sol no és de fiar, (si no en teniu, damunt llauna) a una temperatura de 140 graus. Les anau girant cada 30 minuts fins que vegeu que esta seques. Les deixau refredar dins el forn amb la porta oberta i seguidament les guardau en un lloc sec.

Marillú