Emergència feminista
Des de que tenim una llei integral contra la violència de gènere el fenomen de la violència contra les dones va deixar de ser un problema privat per convertir-se en públic. Registrar els feminicidis dins l’àmbit afectiu ens ha permès dimensionar una violència que quedava invisibilitzada i reduïda a les quatre parets d’una casa i a un trist succés a nivell dels mitjans de comunicació.
La violència de gènere és qualsevol acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tingui o pugui tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces, la coacció o privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com en la privada. És la violència que s’exerceix contra les dones pel fet de ser dones. És una violència estructural, motivada pel masclisme que és incomparable, per la seva naturalesa, a qualsevol altre tipus de violència que es pugui exercir dins l’àmbit domèstic.
L’actual llei orgànica contra la violència de gènere només contempla la definició de violència masclista limitada a la violència exercida sobre parelles o ex parelles, per això caldria ampliar aquesta definició a nivell estatal tal i com vàrem fer amb la llei d’igualtat entre dones i homes de les Illes Balears en la línia del Conveni d’Istanbul.
Des de que hi ha estadístiques oficials, mil devuit dones han estat assassinades a Espanya. Trenta set a Balears. Aquest estiu ha estat un estiu tràgic i la tardor no està essent manco alentidora. Ja hem superat el nombre de dones assassinades del 2018.
Aquests assassinats han provocat protestes per tot l’estat sota el lema “emergència feminista”. Emergència per la violència infligida als fills i filles, per causar el major patiment a la mare, emergència pels casos que coneixem d’agressions sexuals, emergència per la tracta i l’explotació sexual de dones i nines, per l’assetjament, pels xantatges...
Les dones estam fartes de les situacions de desigualtat i violència estructural. Estam cansades de viure amb por, de sortir amb por, de les agressions sexuals, de les manades, de l’escletxa salarial, la precarietat laboral, de les dobles i triples jornades. No podem normalitzar aquestes situacions ni condemnar-nos a conviure amb el terrorisme masclista.
Lluitar contra la violència masclista és més que posar-se davant una pancarta. És demostrar amb fets i pressuposts públics que s’aposta per la prevenció, posant recursos perquè tinguin oportunitats i surtin de la violència, perquè les filles i fills que hagin quedat orfes tinguin una pensió, treballant a les escoles nous models de relacions igualitàries entre els sexes, per prevenir la violència. És treballar adoptant els marcs legislatius adequats i combatir qualsevol iniciativa que contribueixi a justificar la violència de gènere o que promogui el qüestionament de les lleis d’igualtat i contra la violència masclista.
Silvia Cano Juan
Secretària d'Igualtat i Memória Democràtica del PSIB